El Món d’Oliba
Tintes antigues, mirades modernes
En el silenci absorbent de la tinta, alguna cosa murmura.
És un eco vingut de molt lluny, un alè d’història portat pel negre profund d’un líquid antic. L’exposició que descobriu avui és el fruit d’una exploració sensible i plàstica al voltant d’una matèria alhora oblidada i vibrant: la tinta ferrogal·la, preparada segons una recepta del segle XV, la del cal·lígraf Juan de Yciar.
A través de les investigacions de la restauradora Ariadna Queralt Aluja — coneguda com ars.medievalis — aquesta tinta ha arribat fins a mi, com un fragment de manuscrit escapat dels segles. Lluny de ser només un color, és una matèria viva. Un negre dens, profund, que es difracta en contacte amb el paper i revela tot un món de matisos: sèpies càlids, grisos argentats, halos incerts, gairebé orgànics.
Aquesta tinta té memòria. No obeeix.
Es difon, s’escampa, s’instal·la, traça mapes invisibles. La meva feina busca mostrar-la en la seva part més imprevisible, més lliure. L’he acompanyada de pigments, de vi, de daurats — materials densos, carregats d’història i de llum. He decidit no domesticar la tinta, sinó oferir-li un marc, un punt d’origen: un signum.
El signum d’Oliba: una figura, un món
És al voltant del signum d’Oliba que tot s’organitza. La tinta hi arrela. S’hi condensa abans d’irradiar-se. Aquest signum, marca personal de l’abat i bisbe del segle XI, és alhora empremta i llavor, centre i explosió. A partir d’ell, l’obra es construeix com una cosmogonia en miniatura. Un món.
Oliba no és un nom oblidat: és una estrella fixa de la nostra memòria. Abat de Cuixà, bisbe de Vic, reconstructor de Ripoll, promotor dels scriptoria, instigador de la Pau i Treva de Déu, encarna aquesta intel·ligència medieval profundament arrelada en la fe, la transmissió i la pau. La seva mirada — o més aviat la que imaginem en els mosaics, els frescos, les pupil·les pintades dels Crists romànics — és la que interrogo. És una mirada doble: la del vigilant i la de la llum.
És aquesta mirada que veu i ens mira.
La del bestiari fabulós, amagat als marges del món, però també la del Crist pantocràtor, ull del món, ull d’absolut. En les meves obres, aquest ull esdevé punt d’equilibri, vòrtex, font. Fixat, atreu, interroga. No deixa indiferent.
Cuixà: memòria i matèria
El meu homenatge a Cuixà és un teixit.
Hi he entrellaçat els fils visibles i invisibles d’aquells que, com Oliba, n’han forjat l’ànima: Puig i Cadafalch, Jacint Verdaguer, Pau Casals. En algunes obres hi he inserit un detall extret d’un foli de l’Evangeliari de Sant Miquel de Cuixà — com una traça, un record d’una església desapareguda, la de la Trinitat, que Oliba volia veure aixecar-se aquí.
Entre les arcades preromàniques i les Jornades Romàniques d’avui, hi ha aquest fil vermell d’una fascinació compartida. Aquest lloc, les seves pedres, els seus rostres passats i presents, continuen radiant. A través de les meves obres, és també aquesta transmissió la que intento honorar: la d’un lloc habitat, somiat, travessat pels segles.
Un art de la difusió
Cada obra exposada és un intent de captar l’instant fràgil en què la matèria esdevé visió. On l’aleatori es converteix en sentit. On la tinta troba la seva pròpia geografia. El degradat, lluny de ser decoratiu, aquí esdevé narratiu: expressa el pas, el temps, l’imprevisible. El pigment es diposita com pols d’estrella; el daurat capta la llum com el cant gregorià capta el silenci.
I després hi ha el vi. Líquid de compartir, de ritual, de vegades d’excés, l’he integrat com un mitjà en si mateix. Sagna, tenyeix, s’oxida. Explica també una altra temporalitat, una altra memòria. Una presència carnal.
Entre passat i modernitat
Si els motius beuen de l’imaginari romànic, la interpretació és clarament contemporània. Hi ha picades d’ullet al nostre temps, en les textures, els ritmes, les composicions. El gest és lliure, però arrelat. Travessa el temps sense perdre’s. He volgut que cada obra fos una meditació plàstica, però també una porta d’entrada a quelcom més ampli: un món, una mirada, un pensament.
Un món d’Oliba, però també un món propi.
